Lectura amb vertigen

Per fi l’obra de Patrick Modiano comença a ser valorada a casa nostra. Recentment s’ha editat el seu penúltim llibre, ‘Un pedigrí’, que ha entusiasmat un bon grapat de lectors. Anagrama vol continuar amb la publicació de la seva obra i justament a França acaben de llegir el seu últim llibre, ‘Dans le café de la jeunesse’. Fa més d’un quart de segle que Modiano està dins el pedestal de la narrativa francesa. Ara, el públic podrà entrar en el vertigen que provoca la seva lectura. (Text: Ester Pino)

Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
Les souvenirs et les regrets aussi
Et le vent du nord les emporte
Dans la nuit froide de l'oubli.
Tu vois, je n'ai pas oublié
La chanson que tu me chantais
(Lletra: Jacques Prévert. Música: Joseph Kosma)

Què és el que queda de la vida d’un home? Segons Modiano, els records; uns records que es van fent cada cop més vagues fins arribar a l’extinció. Què queda, però, de la vida d’un home que vol oblidar? La veu que parla des del subsòl. Als 24 anys, ja afirma en la seva segona novel·la, La ronde de niut: “Dono al meu biògraf permís perquè m’anomeni senzillament “un home”, i li desitjo valor. No he pogut allargar ni el meu pas, ni la meva respiració, ni les meves frases. No comprendrà res d’aquesta història. Jo tampoc. Estem en pau”.

És d’aquí d’on neix l’escriptura de Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, 1945). El filòsof Isaiha Berlin va dividir –com han fet tants altres– dos tipus d’autors a partir d’una metàfora, aquest cop animal, i mitjançant un vers d’Arquílog (“La guineu sap moltes coses, però l’eriçó en sap una d’important”) va separar els escriptors en guineus –els pensadors pluralistes que persegueixen molts fins diversos i fins i tot contradictoris– i eriçons –els qui ho relacionen tot amb una única visió central, un únic principi universal i organitzador–. Dels primers, podríem parlar d’Aristòtil, Petrarca o Shakespeare; dels segons, de Plató, Proust, Kafka i Céline. Doncs, bé, Modiano pertany clarament al segon grup, i és que la seva obra es mou sempre dins d’un mateix interval: París i l’ocupació nazi, un context fet de bombes, assassinats, marginats i diner negre; o París i la postguerra, la misèria, la prostitució, els polissons, l’alcohol i la deriva més gran. Un viatge cap al passat amb un únic objectiu vital, que és la reconstrucció de la seva identitat i, per extensió, la d’aquell món que el persegueix com un fantasma, que se li presenta dins d’un marc silenciós amb unes cares difuses, borroses, universals, que continuen retratades i inamovibles. I, malauradament, impossibles d’esborrar.

La seva obra és autobiogràfica, principalment. I també històrica i, fins i tot, té un toc de policíaca. Se li coneixen dues vides: una, la que comença el dia del seu naixement (30 de juliol de 1945) i que s’acaba als 21 anys, quan li contesta en una carta al seu pare, dirigint-s’hi amb la fórmula “El meu estimat senyor”, que ja pot trencar tots els llaços –podrits– que han mantingut i que, d’altra banda, més valia que no haguessin tingut. A partir d’aquella carta, el fill es rebel·la al seu pare (com tants d’altres als 60, però per diferents motius) i comença la segona etapa, la que no ha enterrat ni catapultat: la d’escriptor, sota la tutela de Raymond Queneau. És llavors quan Modiano decideix fer de l’escriptura el seu modus vivendi, alhora que comença a trobar lloc en un cercle –els intel·lectuals i els dilettantes del París dels 50, els 60 i els 70– que també li obriran les portes al cinema i la música. Entre altres col·laboracions, va coescriure amb Louis Malle, l’any 1974, el guió de Lacombe Lucien, i va fer quatre cançons per a François Hardy.

Modiano, el supervivent

La indagació que fa no és arbitrària: des del seu primer llibre, La Place de l’Étoile (1968), l’agressivitat de la qual va fer caure de cul Raymond Queneau, fins a l’últim que coneixem, Un pedigree (2005, recentment publicat per Anagrama), tota la seva obra és una completa recreació de l’època de la Segona Guerra Mundial, o la immediatament posterior. Però no com a crònica –tot i que l’esforç de documentació que ha fet és monumental– sinó com a encarament amb els fantasmes interiors, amb la nebulosa tèrbola que el persegueix i que no el deixa viure en pau.

Modiano busca la seva identitat en aquell temps, a mode de petjades, com l’home de la multitud de Poe, perquè vol saber dels seus pares, de les raons que van malbaratar la vida dels seus orígens i que, per tant, ell com a fill també n’ha rebut les conseqüències. A Rue de Boutiques Obscures (que li va valdre el Gouncourt el 1978), un personatge amnèsic intenta reconstruir la seva vida com un arqueòleg de la memòria amb certes tècniques detectivesques. Que a la seva tercera novel·la, Les Boulevards de ceinture, el protagonista parteixi a la recerca del seu pare no és casual, com tampoc ho és el tractament del retorn als seus pares (Un cirque passe, Fleurs de ruine), l’evocació del germà (Remise de peine) i els anys 60 (Du plus loin de l'oubli, Des inconnues). Més endavant, a Livret de famille construeix una narrativa amb unes claus –les mateixes que a Un pedigree– que pretenen posar lloc als seus antecedents, però alhora amb la intenció de deslliurar-se’n. Modiano el que vol és oblidar, descarregar del pes d’aquells anys, amputar-se la relació sentimental que té amb aquell món i localitzar, mitjançant l’escriptura, el dolor concret per passar pàgina. I el resultat que dóna el text subverteix el pacte autobiogràfic entonat per una veu supervivent, filla d’uns anys dubtosos, que evoca més del que diu i que deixa a pèl uns fets crus que el lector ha de mastegar a dentades. Una cruesa però que no deixa de ser subtil i de presentar més que explicitar, que beu de les tècniques literàries de Alan Robbe-Grillet i el nouveau roman.

El tercer negatiu

El París que descriu Modiano és immòbil, i ha quedat encasellat en el marc que ell en conserva i carrega a l’esquena: en la seva obra són habituals alguns epítoms del món cultural que va tractar, com Boris Vian, Jean Duval o Raymond Queneau; d’altres famosos dels cercles moderns de París, com Kiki Daragane, i una llarga sèrie de dilettantes, marginats i delinqüents que vivien al costat del llarg número de pisos on es va allotjar. “Podria acumular respecte a ells multitud de detalls commovedors però, esgotat, hi renuncio. Coco Lacour, Esmeragda, amb aquests noms ja en teniu prou, com ja tinc prou jo amb la seva presència silenciosa al meu costat” (La ronde de niut).

Dins d’aquesta fantasmagoria Modiano ressuscita la fotografia de la capital francesa, i a les seves pàgines es respira l’aire popular d’un París que ja no existeix i que ara roman a la banlieu, com ha tractat Samuel Benchetrit recentment a Crónicas del asfalto (Benzina nº 22). L’escriptura modianesca té, en aquest sentit, una capacitat visual magnífica. De fet, a Les boulevards de ceinture comença així: “El més gras dels tres és el meu pare. Murraille està inclinat envers ell com per dir-li alguna cosa en veu baixa. Marcheret, de peu en segon terme, esbossa un somriure [...]. Una vella foto, trobada per casualitat, en el fons d’un calaix i a la que traiem el pols”. Contínuament, Modiano s’encara a aquestes fotografies plenes de fantasmes, que reprenen un ambient sòrdid i clandestí, amb l’escriptura, i cada cop la línia que separa el narrador del temps dels seus pares és més borrosa. És com si se superposessin dos negatius per donar lloc a un tercer: l’obra modianesca. Els pols temporals han acabat per fondre’s en la mateixa nebulosa a través d’una estilització del temps, que recupera, també, traces melancòliques de regust més amable, com Les feuilles mortes, cantada, esclar, en la seva millor versió: per Yves Montand i Boris Vian a la trompeta.

Lectura del vertigen

Modiano és autor de trenta obres (mai superiors de 200 pàgines) on ha creat un estil completament recognoscible que l’ha entronitzat en el pedestal de la narrativa francesa. Les seves lectures de joventut, en què passava de Léon Bloy a la literatura eròtica amb una facilitat aterradora, van anar més endavant a per Hemingway, Giono, Pavese, Céline i tants d’altres que han deixat empremta en un estil que –com el de Houellebecq– és uns dels més característics de la literatura francesa actual, pel seu laconisme, les frases curtes i un to sec sense retòrica que talla l’aire. Parla d’un temps congelat i en la narració evita qualsevol tipus de reflexió o de pausa davant el que li esdevé al protagonista-narrador; senzillament dicta, enumera. Aquest intent de fer desaparèixer la cua més intimista, morosa i sentimental de la literatura fa avançar la seva narrativa a cops de destral. La seva veu des del dolor travessa les pàgines volent escapar-se’n, volent oblidar, sense aconseguir-ho. Amb l’escriptura de to directe i despullat més absolut, Modiano transmet una de les desolacions més subtils, però no menys fortes, davant la qual es posa el lector. Aquest cau en un pou, en la lectura. La frase mínima, la més simple, a prop del silenci però també de l’essencial, li provoca un vertigen que li remou les entranyes. El trasllat del seu món a aquestes polaròids literàries en la mínima expressió narrativa no escapa però de la densitat narrativa, en una prosa que ha deixat les floritures de la paraula per a una altra cosa –potser per als poetes– i s’ha quedat en la més amarga estepa lèxica. No cal recrear-s’hi, en el dolor. Amb un bisturí cru ha seleccionat allò que s’ha pogut salvar, que pot ser dir, i ho ha presentat concís, precís i obert pel mig. Com va dir Léon Bloy, el cor de l'home té llocs que encara no existeixen i on es cola el dolor perquè així existeixin. En l’amargor extrema, Modiano declara que el seu dolor no serveix per a res, perquè és “d’aquells amb què ni tan sols es pot fer un poema”.

De la seva copiosa obra, se n’han traduït pocs llibres. En català, el 1985 Columna va llançar-se a la piscina a l’editar Barri perdut, Diumenges d’agost (1986) i, més tard, al 2003, La petita joia, que és l’única que resta disponible; al 1988 Edicions 62 va publicar Una joventut. En castellà, entre els setanta i els vuitanta, Alfaguara va traduir-ne alguns llibres, ja exhaurits. Davant aquest panorama Anagrama ha decidit emprendre l’edició d’algunes obres de Modiano –es desconeix encara quines– i que aviat traurà a la llum la traducció castellana de l’últim llibre, Dans le café de la jeunesse. De moment, gaudeixin d’Un pedigrí, on l’experiment, el projecte autobiogràfic, Modiano el porta al seu límit.

El seu discurs és tan potent i la dissort del narrador és d’una tristesa tan brutal que l’escriptura modianesca aboca el lector al més pur vertigen: “Aniré desgranant aquells anys de nostàlgia, però amb veu precipitada. No tinc la culpa que les paraules se m’amunteguin. He de donar-me pressa o se m’acabarà el valor” (Un pedigree).